Si teniu amics anglesos que vulguin saber una mica més sobre Catalunya com les tradicions, llocs interessants per anar-hi o la gastronomia, els podeu recomanar el meu nou bloc en anglès: cataloniaforforeigners.wordpress.com. Una manera que he trobat d’intentar no oblidar la llengua tot i que no ara no la practiqui gaire.

Primer de tot m’agradaria remarcar, perquè he sentit qui afirma el contrari, que aquí tothom pot treure la seva bandera, porti toro, estrella o corona monàrquica. Ho hem comprovat. Això, a mí particularment, me n’orgulleix. En segon lloc, voldria fer constar les diferències subtancials en els motius de treure una o l’altra.

Espanya juga un mundial de futbol. A mí m’és ben igual si guanya o perd perquè trobo que no m’afecta gens. No sóc futbolera i, encara que ho fos, la victoria de “la Roja” no canviarà gens el meu entorn.

Les estelades van sortir dels calaixos perquè més d’un mil·lió de persones han volgut sortir al carrer a defensar-se. A denunciar un fet totalment antidemocràtic, com és la sentència del Constitucional. I, sobretot, a reclamar el seu dret a decidir. No sé pas si la multitudinària manifestació suposarà un canvi important en el futur de Catalunya, ni tan sols estic segura que a Espanya s’hagin assebentat de què ha passat. Però de moment ja hem rebut les primeres ofenses, la primera, com no, des del PP afirmant que la Catalunya real no era a la manifestació. Què som nosaltres, doncs? Que no estem parlant de centenars, ni tan sols de milers de centenars, sinó de més d’un milió de persones que mereixen ser escoltades.

Mentre escric aquesta entrada, avui diumenge a Barcelona s’han concentrat 75.000 persones per veure la final del mundial al passeig de Maria Cristina. Que guanyi el millor!

Avui, el que seria la senyal d’identitat dels informatius de la Sexta, ha perdut el seu valor. Una “notícia” sobre les preferències futbolístiques de les corresponsals al Mundial de futbol de Sud-Àfrica ha ocupat no només part de l’informatiu, sino també el sumari. Amb dades tan noticiables com el color dels ulls d’un jugador o les abdominals d’un altre han creat un tema “noticiable” del no res.

No hem d’estar orgulloses de fer servir les mateixes estratègies a les quals ens tenen acostumades alguns presentadors i editors d’informatius. No hem de fer el mateix però canviant les desfilades de moda i els calendaris Pirelli per jugadors de futbol. Això no és periodisme. I, sobretot, això no és igualtat. Ah! Elles són la cara, el director dels informatius, evidentment, és un home, César G. Antón.

La calma. Totalment necessària per evitar no prendre foc a les oficines de Visoren, la constructora responsable de les inacabables pífies de l’edifici en general i del nostre pis en concret.

La paciència. Creieu-me si us dic que aquesta es converteix en l’única solució si decidiu viure en un pis de protecció oficial de lloguer.

Ens van entregar les claus del pis el 15 de març. Evidentment amb tota la parafernàlia política. El retard en l’entrega dels pisos era considerable, gairebé un any. Però, com que per fi arriba el dia, tampoc t’emprenyes pensant, ingènuament, que ara ja està. Doncs no, el mateix dia de l’entrega ens diuen que ens podem donar d’alta de tots els serveis menys de la llum.  Per què? Doncs perquè encara no s’ha fet la connexió a la xarxa elèctrica. Ens diuen que no saben quan es farà, però ens donen a entendre que com a molt tard la primera setmana d’abril. Primera mentira i primer problema per a nosaltres, que hem de deixar el nostre antic pis el 31 de març.

No us vull avorrir, així que resumiré els problemes. Van ser més de 20 dies vivint a casa de la mare perquè a la nostra no teníem llum. Quan aconseguim donar-nos d’alta, a la meitat dels punts de llum del pis no arriba el corrent elèctric, fa una setmana que ho hem comunicat, encara esperem pacientment. Fa dues setmanes que tenim aigua calenta i ja s’ha espatllat dues vegades. Amb l’agravant que només ens deixen donar-nos d’alta amb una empresa que ens cobra gairebé tres vegades més que Gas Natural (coses de la constructora, que tenen els seus negocis fets). Així que hem decidit no encendre la calefacció a l’hivern per estalviar-nos la factura de 500 euros que els ha arribat a veïns d’un altre edifici de protecció oficial de la ciutat.

Més: no han destinat cap espai per estendre la roba, tampoc podem al minibalcó de 40 cm per una normativa municipal que ho prohibeix. El pàrking no té porta, deu ser que així és més modern. Per poder accedir a aquest pis ens van OBLIGAR, encara que no els necessitessis, a llogar un plaça de pàrquing i un traster pels quals paguem quasi tant com per l’habitatge.

Podria continuar. Però crec que és suficient perquè us pogueu fer una idea sobre què s’amaga darrera els pisos de protecció oficial. Una vergonya.

Càmara: Nikon D80
Exposició: 1/4000
Obertura: f/5.7
ISO: 100
Lent: 80 mm

La notícia s’ha publicada al diari digital MónDivers, l’únic que s’ha fet ressó de l’informe de Global Witness. He buscat al Hubbs, i sembla que a cap altre mitjà català li ha interessat el tema. Al GoogleNews he trobat alguna notícia publicada en diaris estrangers. Res més que això. L’altre dia vaig veure un documental que parlava sobre la dependència dels  mitjans a la informació sorgida dels departaments de comunicació de les empreses. La falta general de recursos hi té a veure, però també la constant búsqueda de l’anècdota, de l’impacte. A mí avui m’ha impactat que ningú parlés de com l’extracció il·legal del coltan beneficia a les guerrilles que operen a la regió congolesa del Kivu. Només una dada: 8.000 dones violades durant el 2009 a l’est del Congo per soldats i rebels, segons dades de les Nacions Unides. En podríem donar moltes, lamentablement, sobre el que passa al Congo.

La fotografia és la meva principal afició, bé, podríem dir que la imatge en general. He començat un curs a l’Institut d’estudis fotogràfics i aquesta es una de les primeres pràctiques. Es tracta de fer un “barrido” (no he trobat si “escombrat”seria correcte en català), és a dir, aconseguir que l’objecte que es mou sigui l’unic que surti nítid a la foto. Consisteix en seguir el moviment amb la càmara, abans i després de disparar. Per ser la primera vegada que ho intento estic prou contenta. De fet estic molt satisfeta d’haver decidit apuntar-me a aquest curs, és la primera vegada que faig classes de fotografia des que vaig cursar l’asisgnatura de fotoperiodisme a la universitat.

Càmara: Nikon D80
Exposició: 1/40
Obertura: f/3.3
ISO: 100
Lent: 28 mm