Hoy utilizamos el castellano que nuestros invitados son ingleses
Sóc castellanoparlant i periodista. Això vol dir que he fet, i encara faig, un gran esforç per corregir la meva fonètica més propera a la castellana que no pas a la catalana. Miro i remiro cada text que he de locutar, també els que no, per localitzar les vocals obertes, els enllaços, per no pronunciar pople en lloc de pobble… Com a mínim ho intento perquè la lingüista de la feina continua trobant alguns errors en els meus textos. Però estic orgullosa dels meus resultats.
De vegades, quan no em surt com voldria, m’emprenyo. Sovint amb el sistema escolar que vaig seguir i que majoritàriament feia servir el castellà a les classes i, d’altres, amb aquells que m’exigeixen, no sense raó, que pronuncïi la vocal oberta i la doble n de tennis.
Explico les meves desventures per dir-vos que els lingüistes que m’han ensenyat com pronunciar la [ll] també han aconseguit que em molesti, i molt, sentir com comencen una roda de premsa dient: “hoy vamos a utilizar el castellano por respeto a la prensa (s’entén que van venir periodistes de fora de Catalunya) y a nuestros invitados (que majoritàriament parlaven anglès i feien servir una traducció simultània per seguir la presentació)”.
En fi, crec que a qui no van respectar va ser a mí que m’esforço per aprendre un català correcte perquè després desvalorintzin així la llengua.
Això del “castellano por respeto a la prensa” és un concepte que fa fàstic i que demostra un autoodi llastimós. En quin cap cap que parlar en una llengua, la que sigui, sigui una falta de respecte envers ningú? Com bé dius, el que és una falta de respecte és que alguns autòctons catalans botiflers, elitistes, pijoprogres i etnicistes menyspreïn l’esforç que fan milers i milers de persones per dominar la llengua del nostre país. És a dir, que per una banda muntem programes com Voluntaris per la Llengua perquè tothom que vol millorar el català ho faci, i de l’altra ens trobem que quatre sorruts es passen al castellà a la primera que poden. En fi…